"20 de abril"

Si hi ha una cançó que em provoca una profunda nostàlgia és aquesta. De fet, no la porto de manera habitual en el meu mp4, sinó que de tant en tant, molt de tant en tant, la incorporo a les meves llistes, deixo que la música soni aleatòriament i quan comencen els seus acords senzillament, desconnecto.

Avui l'he tornada a escoltar. Tot just pujant al vagó, en la solitud de les primeres hores del dia. M'he assegut i he recordat. Temps, somnis, moments i experiències millors. Sempre he cregut que el temps passat és millor. Obviant el dia present, m'he mantingut en l'esperit d'aquelles cartes, plenes d'espais buits i de contínues promeses i enyorances. Ara, que escriure en un paper, posar-lo en un sobre i enviar-lo a algú sembla quelcom anacrònic, retrobo l'alegria amb la que transcrivia els meus sentiments.

Cartes que guardo amorosament, en aquella caixa on emmagatzemo els records. Petites mostres d'experiències vívides i viscudes, retalls d'una emoció, d'una mirada o d'un moment compartit. Diu la lletra de la cançó que en la vida canviem, que les coses passen, que el decurs del pas del temps ens fa créixer... Tanmateix, hi ha persones que es mantenen com estancades en un temps passat, buides des d'aleshores, trobant a faltar éssers, situacions i oportunitats ja passades, ja vençudes.

La cançó acaba. Torno a escoltar-la, una vegada i una altra... La melangia té aquestes coses: un cop t'ha envaït ha de fer el seu procés, repassant aquells records i tornant a escriure'ls per si no estan prou gravats. Sense adonar-nos, però, habitualment reescribim el guió i, m'aventuro a assegurar-ho, el matitzem des del moment present, fins a ubicar-lo en una magneficiènica etèria. Aquelles cartes que fa anys que no llegeixo són precioses, em retrotrauen a una part de mi mateixa que ja no existeix i alhora m'ajuden a saber qui sóc. De la mateixa manera, m'és proper el record d'angoixes viscudes aleshores i d'anhels sobre un futur millor. Un futur en el que ara em trobo, enyorant un passat millor.

Anades i tornades de la meva ment camí de la feina...

La navalla d'Occam

Un dels principis de cientificitat que qualsevol disciplina ha d'assolir perquè sigui considerada “científica” és el de les relacions limitades. Segons aquest criteri, quan s'estudia un fenomen i s'intenten explicar els diferents processos que li són propis, s'han d'establir el mínim d'assumpcions possibles, totes elles dins de la disciplina pròpia de l'objecte d'estudi investigat. Dit ras i curt, el científic s'ha de complicar sempre el mínim possible. Des dels manuals de filosofia també s'al·ludeix a aquest principi com a regla de la “parsimònia” o “ navalla d'Occam ”.

Tinc 43 anys i una ment que es caracteritza per molts trets, entre ells no cessar en la seva activitat i complicar-se una vegada i una altra, en proporció geomètrica i exponencial. Tot d'una, molt freqüentment me n'adono que n'estic fent un gra massa. Que potser les coses són molt més senzilles i que les seves relacions i explicacions es basen en línies contínues, sense sotracs ni sinuosos entrebancs, sense obscurs motius ni rebuscades raons. Tanmateix, en cercar els “perquès”, passo el temps, les oportunitats, les sortides. En voler entendre els “per a quès”, m'encallo i ensopego, reincidint contínuament, sense donar-me l'oportunitat de fer el més simple: acceptar i donar pas, d'aquesta manera, a un nou capítol de la meva vida.

Per aquest motiu va néixer aquest bloc. En observar, escoltar i sentir el que passa al meu voltant en els trajectes d'anada i tornada a la feina, no només sóc una observadora latent, que s'aprofita de la ignorància patent del qui és observat, sinó que em converteixo en una investigadora quasi-científica dels esdeveniments que tenen lloc davant el meu sistema perceptiu. Analitzo allò que passa, on passa i el context en el que té lloc sota la ineludible subjectivitat de l'investigador humà. En definitiva, la meva comesa no acompleix completament els rigors científics, més aviat pren matisos filosòfics, gairebé metafísics.

I així s'acaba un any ple de cerques i observacions. Sempre he dut a terme aquesta tasca -ara ho sé!-, però mai no ho havia fet públicament. I a vosaltres, que de tant en tant em dediqueu el vostre temps, us vull agrair aquesta dedicació. Tota l'energia amb la que vaig començar a proposar-vos les meves lectures, s'ha transformat en calma i reflexió. Sapigueu que escriure és una teràpia a la que no puc renunciar.

Feliç 2013 per a tots. Sé que serà un any ple de canvis, de decisions i de reptes inabastables. Compartir-ho amb vosaltres serà un d'ells...