Un secret molt simple

En aquests dies de vacances el metro va mig buit. Se sent la meitat de soroll i hi ha el doble de pau, excepte per la gran quantitat de gent que va amb maletes amunt i avall, pels plànols de la ciutat desplegats i per les cremades solars, amb tons fosforescents, visibles d’una hora lluny.

Vinc de la feina i sento certa enveja, perquè jo també he estat de vacances en una ciutat estranya. També he passejat la meva maleta per enllaços inexplorats. També he mirat amb neguit i desconcert les guies d'uns carrers desconeguts i he gaudit de cada petita sorpresa, de cada petit trasbals.

Viatjar és un plaer. Em refereixo a quan et deixes envair per noves llums, aromes, camins o paisatges. Que agradable és no tenir horaris, ni presses ni calendaris. No saber ni quina hora és, menjar el què et ve de gust i quan t'apeteix. Gaudir de cada instant, perquè res no és preceptiu. Parlo de deixar-se anar, alliberar les contractures emocionals i conspirar contra les normes de la nostra quotidianitat.

I caminar amb ulls embadalits i curiositats encadenades en cada pas. Sentir olors, sabors, llengües i textures que semblen noves, però que potser no ho són (qui sap si transformades per la il·lusió del viatger), viure el dia a dia d’altre gent, admirar diferents maneres de fer i, sobretot, retrobar la quasi oblidada ingenuïtat infantil per tal de deixar-se sorprendre per tot plegat. En definitiva, mirar de nou, com si ho féssim per primera vegada, sense els tels amb els que vivim el dia a dia.

Com quan la guineu s’acomiada del Petit Príncep en el seu viatge per l'univers i li confessa el seu secret, un secret molt simple: “Només amb el cor es pot veure bé. El que és essencial és invisible per als ulls”. Tal vegada, veure, mirar, escoltar i sentir amb el cor és una tasca feixuga: suposa tombar de soca-rel les nostres armadures, les nostres distàncies més auto protectores...

Deu ser la pluja...

Plou. Replego el paraigües intentant no entrebancar-me amb les portes quan s'obren. Em mullo els peus sense voler, perquè procuro no esquitxar a ningú del meu voltant, encara que a més d'un no li va de mullar-se una mica més: hi ha qui la pluja li ha enganxat desprevingut i va completament xop, deixant rastre per tot arreu.

Em toco el cap, just on m'he clavat una de les varetes del paraigües. Ha estat quan l'he apartat per enèsima vegada al creuar-me amb altres persones que també en portaven. Sempre procurava fer-ho, ara ja no tant. No entenc perquè els demés no ho fan, no aconsegueixo assimilar que vagin donant cops a tort i a dret, perquè no tenen la delicadesa i l'educació de respectar els altres.

No entenc perquè no se'm respon en els ascensors, quan entro i dic “bon dia” amb un somriure. Em sorprèn cada dia més observar la brutícia dels carrers. Em faig creus quan és notícia una nova pallissa a una esposa maltractada. No em puc creure que nanos preadolescents insultin i peguin als seus mestres i professors, i encara menys que els seus pares els defensin. Quedo corpresa quan, precisament, són portada maltractaments de fills vers els seus pares. I trontollen les meves estructures quan se'm subestima contínuament des de les cúpules directives a les que estic sotmesa, tant en la feina, com en la meva ciutat i en el meu país. Fins i tot, hi ha ocasions en què em qüestiono els meus valors, tot inquirint-los per tal de trobar un equilibri.

Tanmateix, el dubte persisteix: sóc jo o són els temps que han fet canviar el valor de la paraula “respecte”? Tant se val, em dic. Potser la millor part consisteix en pensar que encara me n'adono de totes aquestes coses, que encara tinc referències positives en les que recolzar-me. Una manera de fer honesta i respectuosa, potser en desús, potser postergada per noves realitats...

Paro en sec les meves tribulacions. Una melodia comença a sonar en el meu mp4. Tanco els ulls i em deixo endur. Visualitzo unes escenes i una sensació alegre i coratjosa em porta l'esperança necessitada. Deu ser la pluja, concloc melangiosament... I, finalment, somric.

Anna O.

Dins de la encara avui en dia controvertida obra de Sigmund Freud, destaca la seva tasca en l'estudi de les malalties mentals. En especial, d'una de elles, la histèria, patologia que en el transcurs de la història havia estat tractada de les més diverses maneres, des de les pràctiques d'exorcisme fins a la hipnosi, passant per les purgues de les fogueres o l'electroterapia.

Anna O. era una jove pacient que va arribar a la consulta del metge neuròleg el 1882 i que presentava tota una sèrie de símptomes associats a la histèria: convulsions, desdoblament de la personalitat, paràlisi parcial transitòria o trastorns en el llenguatge i la visió. En el transcurs del tractament, Freud va assentar una de les principals bases del seu mètode psicoanàlitic, l'anomenada associació lliure. Es tractava d'interactuar amb la pacient, deixant que aquesta parlés de tot el que volgués, perquè les cadenes associatives acabaven arribant al nucli patogènic. És a dir, la catarsi alliberadora que suposava per Anna O. explicar successos del seu passat portava una notable millora de la seva simptomatologia.

Potser la dona que avui està asseguda enfront meu alleugera els seus problemes parlant sola. No es que la veiem moure els llavis en silenci, no es que estigui parlant pel mòbil ni taral·lejant una cançó, es que està mantenint un intens diàleg amb algú imaginari. Sembla que no li afecti que tot el vagó la miri, gesticula, somriu i assenteix com si estigués mantenint una agradable conversa tot compartint un cafè.

Tal vegada, aquesta dona necessita parlar, expiar els seus dimonis amb algú, buidar la seva motxilla en companyia. Som éssers socials, que precisem de la comunicació amb l'altre perquè forma part de la nostra intrínseca peculiaritat humana. Però és evident que en el decurs de les últimes dècades impera de forma ascendent una sobrevaloració de la cultura del “jo”, on les actituds més egocèntriques guanyen consens social i aprovació unànime. On, per tant, la falta de comunicació és vigent i creixent.

Sigui per prejudicis socials o per corrents culturals de l'època, hi ha una connexió entre aquestes dues dones, un fil d'unió que ens provoca, ara i sempre, un enorme malestar personal: la necessitat de sentir-se escoltat. Em pregunto si aquesta dona que avui m'ha fet rumiar tant tindrà algú que l'escolti tranquil·lament, acceptant les seves paraules, sentint les seves preocupacions i acariciant els seus dolors. Em pregunto si Anna O. no hagués tingut l'oportunitat de parlar amb el doctor Freud, hauria pogut millorar de la seva malaltia.

Em pregunto si el fet d'escriure aquest bloc no forma part també d'una catarsi personal...

"I have a dream"...

L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks, una humil dona negra, es va negar a cedir el seu seient de l’autobús a un home blanc, contradient les indicacions del conductor i les prescripcions legals. Aquella acció va ser el detonant d'un seguit de reivindicacions que van acabar enderrocant moltes barreres existents en el món més occidental.

“Te n’has adonat, de quanta gent lletja viatja en metro?” Aquesta pregunta me la van formular fa molts anys, quan jo era una adolescent. L’admiració que sentia per la persona que la va fer conferia a totes les seves paraules una credibilitat cega i apassionada. En els darrers temps, quan les voltes de la vida m’han fet tornar a utilitzar aquest mitjà de transport diàriament, sovint recordo aquella qüestió i, sobretot, enyoro l’emoció sentida al creure que se m’estava revelant una gran veritat, un secret que només algunes persones podien conèixer, una veritable confidència.

Ell era un professor de batxillerat i jo era una jove en la que ja s’havia despertat la passió per aprendre. Encara sembla que senti l’enuig que em va produir no poder entendre aquelles paraules, no poder desvetllar el misteri. Al cap i a la fi, nosaltres dos també anàvem en metro, al igual que molta gent propera, i no tots érem lletjos!

Irremeiablement, la coneixença ve amb el temps. Em costa admetre que aquell era un home classista, ple de prejudicis, amb una distant prepotència. La memòria dulcifica els pitjors records i emmascara denigrants realitats. No obstant, he sabut entendre el transfons d’aquella pregunta amb els anys, quan la cruesa d’aquesta societat que hem format s’ha mostrat als meus ulls. Quan he vist la mateixa actitud desenvolupada en altres persones que ni tant sols han trepitjat mai una estació de metro.

Quina concepció de la realitat pot tenir una persona que surt de casa seva, baixa per l’ascensor al pàrquing, agafa el cotxe, arriba a la feina i puja amb l’ascensor fins el seu despatx? Se n’adonarà de què hi ha gent “lletja” per tot arreu, inclús viatjant en el cotxe del costat, durant el seu trajecte cap a la casa de la platja? Sentirà en la seva pròpia pell l’efecte colpidor de veure tres persones en una mateixa illa dormint al ras, dins d’una caixa de cartró? En definitiva, voler i poder viure aliè a aquesta realitat et fa sentir-te immune?

Està clar que no, que la ignorància és majoritàriament voluntària. Tanmateix, allò que em resulta més dur és admetre que jo també veig gent “lletja” per tot arreu i que mentre temps enrere no em fixava, ara cada dia ho tinc més present. La concepció de les diferències entre les persones té un matis separador i separatista, esglaonat  i elitista i, al mateix temps, ens fa obviar la riquesa que deriva de la pluralitat.

Probablement, Rosa Parks no va ser conscient de les conseqüències del seu acte en aquell moment. Però al dia següent un noi desconegut encapçalava l’inici d’una revolució, perquè tenia un somni i el volia fer realitat...